El passat, el present i  el futur. 

A vegades, una sola cosa et pot fer sentir milers i milers de sensacions diferents. A vegades, una sola cançó, unes poques paraules, una sola imatge, un sol somriure, pot significar tantes coses especials per a nosaltres, que l’enregistrem i el guardem en un racó especial dins nostre on hi ha tantes altres coses que són especials per a nosaltres. 

Aquestes petites (o grans) coses que formen molts dels nostres records més especials són les que fan que la vida, sobretot en els moments més durs, sembli més fàcil. Per això la gent es compra CDs de música, DVDs de pel·lícules, quadres i fan fotografies a tot. Perquè algun dia, al cap dels anys, quan sentin aquella cançó, vegin aquella pel·lícula, aquell quadre o aquella fotografia, recordaran tota l’escena dins del seu cap com si hagués estat ahir i somriuran amb sinceritat. I fins i tot, els caurà una llagrimeta. 

Els records són importants per tots nosaltres perquè tenen un efecte especial i diferent en tothom. A part, ens recorden com érem en aquell moment, què era el que consideràvem més important i quins eren els nostres somnis. Els records també ens permeten comprovar si els nostres objectius en la vida s’han complert o no, i ens en riem amb els amics quan recordem els somnis i objectius que ens havíem fixat i sabem, que en uns anys, ens riurem dels que tenim ara. 

Els records, també ens ensenyen a viure cada moment tan bé com sapiguem, perquè tot el que no puguem fer en aquell moment, potser no ho podrem fer mai, i mai quedarà com a record ni en una fotografia, ni en un quadre, ni en un DVD de pel·lícula ni en un CD de música. 

Al cap i a la fi, la vida és feta de records.

Cosas inevitables que pasan, cosas imposibles de olvidar. 

Suena el teléfono. Lo mira asustada y se piensa si responder. Coge el bolso y sale de casa con el teléfono aún sonando en la mesilla del comedor.

Se pone las gafas de sol y camina rápido por la calle sin ir a ningún lado en concreto, solo necesita pensar. Sabe que no puede huir, que al final se va a enterar igual -aunque ya lo sepa- pero quiere pensar que puede alargar el momento un poco más. No mira hacia ningún lado, camina recto sin importarle con cuánta gente choque. Hoy es un día de los malos para ella, y hace tiempo que lo espera. Soníe y se dice a si misma que ya era hora de que llegase.

Llega a un parque alejado del centro y se sienta en uno de los bancos. El parque está vacio ya que llueve a cántaros y ella se ha dejado el paraguas con las prisas. Le suena el móvil pero lo ignora, no va a responder.

Sabe que no hay manera de huir, aunque se cambie de ciudad, aunque se vaya del país. No hay manera posible de escapar de ello y aunque lo sabe perfectamente, se siente un poco cruel por irse de la ciudad y dejarlos a todos con el marrón, pero es que no lo soporta. No puede soportarlo y sabe que si se aleja un poco de la ciudad, al menos pensará menos en ello y podrá sonreír más.

Suspira y mientras le caen un par de lágrimas decide que tal vez un café la ayudaría. Uno de esos grandes, con mucha espuma y chocolate por encima. Sí, de esos. Se dirige a la cafetería y coge uno del tamaño grande, quiere que le dure. También compra un muffin de chocolate, lo necesita.

Vuelve a sentarse en el banco del parque y da un sorbo de café. Echa la cabeza hacia atrás, saboreándolo, y luego le da un mordisco al muffin. Sí, el chocolate le ayuda a senitrse mejor, siempre lo ha hecho. Se pasa la tarde allí, ignorando el sonido de su teléfono móvil y disfrutando de un buen café y un gran muffin de chocolate. Cuando termina, ya han pasado casi dos horas.

El sol sigue sin salir, pero ella sonríe, triste, y decide que tal vez, es momento de voler a casa y responder de una vez al teléfono. Ya es hora de afrontarlo, porque sabe que nadie, jamás, va a poder huir de eso.

Tribut a Harry Potter

Ahir per la nit, a les 4 de la matinada, vaig tancar el setè llibre d'aquesta saga amb la que he crescut. 

El primer llibre, publicat quan jo debia tenir uns 6 anys, no va arribar a les meves mans fins als 9. Aquests llibres van marcar una gran part de mi, suposo que com a molts altres nens de la meva edat que se'ls van llegir. Per a mi, va ser com descobrir un nou món on poder somiar, al principi. I sé, que des de que em vaig llegir els quatre primers, per mi la màgia va ser una cosa en la que creure fermament, la màgia va quedar definida en aquells llibres. Ara em pendreu per tòtila, ho sé, però m'és igual. Hi ha gent que creu en Déu, doncs jo crec en la màgia (i en l'amistat, però això ara és un tema a part). Crec que tothom necessita creure en alguna cosa i jo crec en la màgia. 

Jo sóc d'aquelles persones que quan van fer els 11 anys esperaven amb il·lusió la seva carta, portada per una bonica òliva, per poder anar a Hogwarts. 

Molta gent es riu de mi quan els dic que Harry Potter és la meva saga de llibres preferida i que formen part de mi. Però és cert! Jo ara no sabria explicar el concepte de "màgia" o "bruixot" o "encanteri" sense Harry Potter. La Joanne Kathleen Rowling ha creat més que una saga de llibres, ha creat l'univers de la màgia. I per mi, quan escric contes sobre màgia, Harry Potter és i sempre ho serà, una gran referència. 

El que més m'agrada de Harry Potter no són els personatges principals, al contrari: no soporto l'Hermione Granger perquè és una mica plasta i rata de biblioteca, però té els seus moments; en Harry Potter és molt victimista, però també s'ha d'entendre que al pobre noi li passa tot; i en Ron Weasley és el que em cau millor perquè és el més humà (però considero que a vegades el pinta molt tonto); en Draco Malfoy m'agradaria més sinó fos perquè és molt antagonista (al ser en principi un llibre per a nens, hi ha d'haver el dolent idiota), tot i que el pobre només té ràbia al Harry perquè no va voler ser amic seu. 

El que més m'agrada de Harry Potter és el món, l'univers que ha creat la Rowling, perquè pots imaginar-te un munt de coses i tot és genial. També té un munt de personatges i per tant pots crear un munt d'històries per als personatges secundàris (o no). 

Amb aquests llibres ("per a nens") jo he après moltes coses i no em cansaré mai de llegir-los pequè sense ells no m'hagués decidit mai a escriure, n'estic segura.

La Rowling, podriem dir que és com la meva ídol, ha aconseguit crear una cosa fantàstica. I jo, algun dia també vull escriure "contes per a nens" i, si pot ser, arribar a crear el que ella ha creat. És un repte dur i difícil, però si m'hi esforço, qui sap el que podré fer. 

He escrit això perquè em sembla increïble el que un llibre ens pot fer sentir. I, si mai us sentiu així amb un llibre, ho entendreu. Jo he plorat per les morts dels personatges, tant als llibres com a les pel·lícules, he odiat i estimat personatges (inclús a la Rowling). Si mai us sentiu així, de debò, sabreu què és estimar un llibre. 

PD: Sí, ara ja teniu permís per dir-me friki, que sé que us en esteu morint de ganes x). 

The Apple Road.

"Cook: I don't think you know what I am, mate.

Dr. Foster: I think I do. You're nothing. You don't deserve that girl, and you know... I do.

Cook: I'm a fucking waste of space, I'm just a stupid kid, I got no sense. A criminal. I'm not of fucking use, mate. I am nothing, so please... please, get it into... you know... into your bumbs that you killed my friend and... I'm Cook. I'M COOK!  "

The End.

Skins.

Tony Stonem, Cassie Ainsworth, Maxxie Oliver, Sid Jenkins, Michelle Richardson, Anwar Kharral, Chris Miles, Jal Fazer and Sketch. 

Effy Stonem, Freddie Mclair, James Cook, JJ Jones, Pandora Moon, Thomas Tomone, Katie Fitch, Emily Fitch and Naomi Campbell.

I love them all. 

Sometimes you feel like nothing is going right in your life. And then you realize that what you need is a big change in your life. You need to stop doing always the same thing, stop going always with the same people and stop doing always the same way home. You need a change

It's scary, of course, a change is always a scary thing to do. But somewhere inside you there are those butterflies telling you that when you finally decide to do that step in your path, you are going to feel better, a lot better. And you are scared because you don't know when is the right moment for doing it, because the monotony is safe, and human beings like feeling safe.

That's why it's scary. Because, what if it doesn't turn out how it is supposed to do? What if something goes wrong? But then you feel the butterflies flying inside you, telling you to fly, to be free. They assure you that somewhere outside there, there's a new place better for you, where you're going to be happier, where you'll feel good.

And then there's that day when you wake up in the morning, the sun is shining inside you, holding hands with your brave, and you just smile, knowing that that day is going to be the day. And you get up and eat something, and you know there's no coming back, you've already taken your decision, but it's okay, it will be okay, because you'll never be alone.

Friends will always be there for you, with you, because when you take decisions like that, they are always there, holding your hands to prevent you from falling, because you know that they change with you. So it is okay, nothing is going to go wrong, and you say fuck you to the doubts and just throw them away from you as you take the first step to your new life with a big smile on your lips.

And you feel great, fucking great.

The Apple Road. 

There are things that we'll never understand. There are things that we'll never do. Things that we'll never think about. Because the world is very, very big.

You're young, and happy, with your friends drinking the whole night, smoking until the sun rises up, in the beach. Just laughing. And then you realize that this is ending, that this won't last for ever. That neither you nor your friends will be kids for ever, you all will grow up and you'll have to take decisions you don't want to. And you ask yourself why. Why you and your friends have to take different paths, why you and your friends have to broke up, why you feel that maybe you won't see them again, never again. And why do you feel that this will happen soon, so soon that  when it happens, you won't realize it until it's too late.

And you hate time, and growing up sucks. But as you're a teenager, you take the cigarette and smoke, then drink all the alcohol while saying "Fuck it". Because as well as you know this will happen, you also know that you can't help it.

So, Fuck it.

The Apple Road.